TORNARÉ A MONTECATINI (Relat de ficció)


















TORNARÉ A MONTECATINI    
        
JOSEP CASTELLÓ VIVES











Al Grup de Danses de Pedreguer, i especialment a la LLuïsa, balladora supervivent de la primera fornada.






         El que a continuació vaig a relatar-vos va començar la nit d'un dia assenyalat: la nit del dia de Sant Jaume. Els components del Grup de Danses de Pedreguer —dansaires, membres de la rondalla, cantants i, per descomptat, els seus fidels acompanyants, entre els quals tinc el goig de trobar-me— havíem anat de viatge a la Toscana on estava previst actuar a Florència. Unes incidències imprevistes van fer que s'anul·lara l'actuació a la ciutat dels Mèdicci i, finalment, el grup va actuar a Montecatini Terme, la ciutat on havíem establert la base, des d'on sortíem diàriament per a visitar les diferents localitats de la comarca. Pisa, Florència, Siena i Sant Gimignano ens van encantar i, llevat d'un parell de casos lleus, no vam tenir problemes amb l'anomenat síndrome de Stendhal. L'actuació a Montecatini Terme, va tenir lloc a uns jardins, com una placeta que disposava d'una mena  de porta que jo haguera dit que era d'estil neoclàssic tardà, però un company del grup, entès en  art, em va aclarir que es tractava d'una construcció eclèctica. L'actuació va tenir força èxit; el públic que es va congregar al voltant del grup, no sols va aplaudir sinó que, entusiasmat —i això és la millor prova de l'èxit— mirava de ballar imitant els nostres dansaires. Al final tots feliços; però jo no escriuria aquest relat si, a continuació, no haguera passat un fet, sense cap transcendència aparent, però que, per a mi, ha marcat el viatge per sempre més.
         Un home, amb un estrany comportament de cavaller medieval, va ser el més entusiasta de tots.
−−D'on veniu vosaltres? —va preguntar amb un italià que tots vam entendre.
−−Venim d'Espanya —va contestar algú. Probablement pensava que si deia de quin poble veníem l'admirador anava a quedar-se en blanc.
−−M'encanta Espanya, sou unes persones molt obertes —va acabar dient.
         Quan ja se n'anava es va dirigir cap a mi que, un poc separat dels altres, havia pres unes fotos de l'actuació.
−−Sou catalans? Ho dic perquè em pareix que parleu en català.
−−Concretament valencians —vaig matisar, i tot seguit vaig continuar esplaiant-me— d'una comarca que es diu la Marina, i més concretament d'un poble anomenat Pedreguer. Però també ens acompanya gent de Xàbia i de la Safor, una comarca veïna.
−−Ho sabia, ho sabia! —va cridar molt entusiasmat, amb una alegria exuberant.
−−Coneix vostè la Marina? —vaig preguntar sorprés per la seua reacció.
         Aquell bon home va dubtar… es va quedar reflexionant durant un moment i finalment em va contestar amb una altra pregunta:
−−Has estat a Montecatini?
Aleshores qui va dubtar vaig ser jo.
−−Estem a Montecatini, no? —vaig preguntar un poc confús, pensant que potser no ens compreníem prou bé.
−−No. Ací estem a una ciutat de nova creació que no te res a veure amb Montecatini. No veus que es tracta d'una ciutat completament plana? Montecatini, com el nom ben bé diu, és un poble situat a un mont! A més, aquesta és una ciutat creada pels nous rics burgesos, una ciutat sense personalitat on tot el món cap —va acabar amb un to un poc ofés.
−−Perdone…
−−D'acord —em va dir després d'una pausa— demà puja a Montecatini —va continuar mentre assenyalava amb l'índex cap a la part on està l'antic poble de Montecatini— observa una torre i el seu rellotge tan singular —em va ordenar per a acabar.
−−Així ho faré, li ho promet —vaig afirmar molt seriosament, preocupat per si l'havia fet enfadar.
−−Mira, ho he de contar a algú, i ha de ser algú del vostre grup, però no vull contar-t´ho ara, et podria crear problemes... Faré una cosa, t'ho contaré però tu no ho entendràs. Demà no deixes de visitar Montecatini i la seua torre. Fixa't bé amb el rellotge. I d'ací uns dies, quan ja estigues a casa, entendràs el que ara et diré.
         A continuació i davant la meua sorpresa, aquell home va començar a parlar-me en un idioma del que no entenia absolutament res; ni tan sols podria dir si es tractava de llatí, d'un italià molt antic, o d'algun idioma estrany. Sols notava un flaire misteriós que fins i tot em va aborronar, fent-me sentir un calfred que em va posar la carn de gallina, sense que puga afirmar què és el que va ocasionar aquella sensació tan estranya.
         A l'endemà el recepcionista de l'hotel em va confirmar que on estàvem es deia Montecatini Terme i que si volia pujar a l'antic i vertader Montecatini podia fer-ho mitjançant un vell funicular. Una part del grup vam decidir pujar a Montecatini, sense haver-nos posat previament d'acord. Sense saber com, vam coincidir un grupet a l'estació del funicular, un funicular arcaic, probablement decimonònic. No us relataré com va ser la pujada ni tampoc la baixada. Sols diré, per a acabar aviat, que quan l'operari va tancar per fora les portes del trenet, cosa que feia de manera rutinària i passant els forrellats manualment porta per porta, probablement per a assegurar-se, per a evitar-se responsabilitats, que ningú no es tirara  del trenet en arribar a la part més empinada, on hi ha un cingle altíssim que provoca vertigen, quan va tancar les portes, vaig tornar a sentir aquella sensació estranya de la nit anterior. Tot i que el soroll i els sacsejos del funicular demostraven, o això pareixia, que era l'electricitat la força que movia la màquina, durant un moment em va semblar que pujàvem sense que les rodes tocaren les vies, com si ens moguera una misteriosa força sobrehumana. No, no tenia por… o potser sí, ara no sabria dir-ho exactament, però això ara no té cap importància. El que és ben cert és que tenia la sensació, o potser la convicció, que estava passant alguna cosa màgica.
         Montecatini va resultar ser un petit, molt petit, poble encantador. I la seua torre disposava d'un grandíssim rellotge força singular. Un rellotge amb una sola maneta per a marcar les hores. Un rellotge amb una esfera dividida en sis hores! Com podien fer servir un rellotge de sis hores? Quin sentit tenia un rellotge d'aquelles característiques? Ho vaig preguntar, és clar que si. Al cambrer del bar de baix, on vam consumir unes cerveses, al venedor de souvenirs de la botigueta de dalt de la plaça i al funcionari de correus. Persones amb les quals em vaig entendre molt bé quan vaig demanar una cervesa gran i ben freda, unes postals o el segell per a enviar-ne una al meu amic filatèlic. Però ignore per quina misteriosa raó no entenia res quan em contestaven les meues preguntes sobre el rellotge. O potser no em contestaven?
         Després de dinar vam sortir en autocar cap a Gènova des d'on embarcaríem fins a Barcelona i, altra volta en autocar, fins a casa. Però en arribar a Gènova, al capvespre, ens van dir que el vaixell que ens havia de transportar a Barcelona retardaria la sortida fins a la matinada. Vam fer una breu visita a la part antiga de la ciutat, al voltant del port, un barri amb un ambient que ens transportava al segle XV o XVI, però encara teníem temps de sobra. Vam sopar al port. I què podíem fer per a torbar-nos? El que fan els dansaires. Vam improvisar una actuació. Aquestes actuacions improvisades sempre són divertides perquè no tenen l'estrés d'una actuació formal i és espontània. Observeu que he dit "vam"  però, com tot el món sap, jo ni balle ni cante ni toque cap instrument. La veritat és que sóc un negat per a totes aquestes activitats, però jo done l'excusa que he de fer fotos. I efectivament vaig fer fotos. Hi havia molts espectadors, perquè tot el passatge del nostre vaixell que estava esperant l'arribada retardada, va acudir a gaudir de l'espectacle que s'havia improvisat.
         Jo vaig fer fotos, clar. En un moment donat, darrere de la parella que anava a fotografiar vaig veure una figura que em va semblar aquell cavaller misteriós de Montecatini. Quina casualitat, vaig pensar, trobar-nos tan lluny de Montecatini. Vaig fer la foto. Em vaig fixar bé i, efectivament, era ell. Vaig pegar la volta al lloc on ballaven, per no creuar pel mig, i en arribar a aquell lloc on l'havia vist, no estava. Estava segur que hauria eixit a la foto. Vaig mirar la pantalla de la càmera i... no hi havia ningú darrere de la parella que ballava! És ben cert que vaig quedar estranyat d'aquest fet.
         Quasi a la matinada salpava el vaixell. Majesti es deia, si no vaig errat, que ens va transportar fins a Barcelona i, finalment, com estava previst, amb autocar fins a Pedreguer. El viatge acabava feliçment per a tots. I una volta a casa, després d'haver descansat, sols recordàvem els bons moments, les coses més boniques —en el supòsit que siga correcte dir que a La Toscana hi ha coses més boniques que altres— El conjunt romànic de Pisa, les pintures de Giotto a la Santa Creu de Florència, el David al museu de l'Acadèmia, la cúpula de la catedral a la mateixa ciutat, el paviment i els monuments funeraris de la catedral, i la plaça del Camp a Siena, i, per descomptat, l'encantador Sant Gimignano. Aquestes serien les imatges que quedarien enregistrades en la meua ja fràgil memòria de sexagenari. Però...
         Van passar uns quants dies més i el dia del Salvador —un día assenyalat— per a complir amb una de les tradicions de La Marina, vaig anar a festes a Els Poblets i després a la mar, a sopar l'àgape estiuenc per excel·lència del meu poble, les pebreretes: es tracta d'un fregit d'albergina, pebrera verda i roja, amb tonyina salada (lleugerament dessalada) i pebre roig. De postres un bon meló d'Alger i algunes figues. Ja entrada la nit, tornava a la meua caseta, a la partida del Trepig, antiga terra de canyamel, antiga terra de la senyora de Pedreguer Joana Escorna, també trepitjada pel seu marit el celebrat poeta de Beniarjó, Ausias March.
         Feia una calor insuportable, una basca humida i pesant que ofegava. Amb aquella calitja anava a resultar impossible dormir. Gitat a una hamaca marinera que hi havia instal·lat un dels meus fills, nugant-la a dos tarongers, vaig tenir la mala idea de posar-me a mirar les fotos del viatge a La Toscana, per tal de passar les hores sense desesperar-me per no poder dormir per culpa de la calor. La llum pàl·lida i dèbil d'una bombeta de baix consum, massa llunyana per una altra banda, sols em permetia una visió imperfecta i obscura  de les imatges. Anava a posar-les dins del sobre, abandonant la idea de torbar-me contemplant-les quan, de sobte, va aparèixer aquella foto. La foto de la torre de Montecatini amb el rellotge de sis hores. La vaig deixar caure a terra i vaig alçar la vista. Quasi perpendicular sobre el meu cap, inclinada la mirada cap el sud, tenia la lluna plena. Devien ser les dotze de la nit. Em vaig adormir.     
         Quan vaig despertar estava aborronat de fred. Estava suat, però era una suor freda. He dit que havia deixat caure la foto de la torre de Montecatini, la del rellotge de sis hores? Això creia, però ara la tenia entre les mans i no recordava haver-la arreplegada. Havia somniat. Un somni que no semblava somni, sinó un fet real. Havia vist, o més ben dit, havia reviscut la contalla d'aquell home de caràcter  cavalleresc a Montecatini. Aquella contalla que no havia entès, però que ara entenia perfectament; això és el que, segons el somni, em va dir:
“Sóc el comte de Montecatini, senyor i amo de la muntanya i les valls. Jo vivia al castell de Montecatini fa molts segles, quan la ciutat que ara veus ací baix no existia. El rellotge de la torre marca sis hores perquè el dia tenia sis hores hàbils; començava a mitja nit, a les zero hores; després venia la una, les dues, les tres, les quatre, les cinc i les sis, que era la darrera hora del dia. Saps per què? Perquè et faces una idea començaré per dir-te qui va ser un descendent meu de qui, sense cap dubte, hauràs sentit parlar; un descendent qui, després de distintes generacions, va heretar una particularitat meua;  jo vaig ser l'avi del besavi del Comte Dràcula i la nostra particularitat és la de ser vampirs.  Per això jo eixia del meu castell les nits de lluna plena a mitja nit. I calia que tornara, com a màxim a les sis del matí, abans que sortira el sol, perquè si rebia la llum del sol em convertiria irremeiablement en una pedra. És ben cert que un únic raig de sol és suficient per a destruir un vampir; tanmateix, no cregues la falsa llegenda que diu que si una persona és mossegada per un vampir es converteix en un altre vampir. No, no és cert, si ho fora, tots voldrien ser mossegats; ser vampir és un privilegi sobrenatural, el graó més alt de la jerarquia de la noblesa, el màxim poder imaginable, és un títol que s'hereta quan un vampir vell decideix traspassar el seu privilegi, quan després de milers d'anys li arriba l'hora de la jubilació.   I sols en som un,  dos, o com a màxim tres en tot l'univers.
         Un dia van arribar a Montecatini uns mercaders procedents de la Mediterrània Occidental i es dirigien a Firenze. La nit els va caure damunt prop de Montecatini i com en aquell temps, per culpa dels bandolers, era perillós viatjar de nit, van decidir pujar al poblet i fer nit ací, ignorant que la probabilitat de ser víctimes del vampir era més alta, i les conseqüències molt més terribles, que ser víctima dels bandolers. Van sopar a la fonda del poble i, després de sopar, mentre bevien el bon vi de La Toscana, cantaven i ballaven. Era una nit de lluna plena, i jo vaig sortir, com era habitual, a la mitja nit, il·lusionat pensant que anava a assaborir una sang diferent, de persones d'origen més llunyà, una sang més exòtica. En arribar on estaven, vaig quedar admirat d'escoltar les seues cançons, i vaig gaudir i participar dels seus balls. Aleshores em vaig assabentar que aquells comerciants venien d'un poble anomenat Pedreguer. Tan bé m'ho vaig passar que no sols em vaig oblidar del motiu de la meua sortida —alimentar-me de sang humana— sinó que em vaig oblidar de consultar el rellotge, com calia que haguera fet per a evitar que em sorprenguera la llum del sol. Quan el dia clarejava i vaig voler tornar al meu refugi de la torre del castell, ja no era hora; havia fet tard. El primer raig de sol em va cremar i vaig quedar convertit en una simple pedra, tan corrent com qualsevol altra. Uns quants segles més tard, un grup de nous rics, uns vulgars burgesos de Firenze, van decidir construir unes cases a la part plana del terme de Montecatini per a venir a passar els caps de setmana i banyar-se en les seues aigües termals. Aquesta mala gent va acabar construint una ciutat. Un dia, construint un jardí prop d'on, ja en aquell temps estava l'anomenat café New York, em van emprar com si jo fora una pedra qualsevol, una pedra sense història. I en aquest jardí he estat durant anys i anys, avorrit, sense poder moure'm, suportant les vulgaritats dels visitants d'aquesta nova ciutat als qual veia passejar una i una altra nit, escoltant les seues converses insípides; una gentola que ha perdut el respecte a l'autoritat natural dels nobles, que menysprea els savis i assenyats costums medievals i que sols té un atractiu: els seus colls llargs, suaus i amb les venes ben marcades, potser per l'estrés, als que, en cas d'haver disposat de mobilitat no haguera pogut resistir la temptació de pegar un mosset i xuclar la seua sang tan rogeta i saborosa.
         I de sobte, hui a mitjan nit, m'he despertat amb els sons harmoniosos i rítmics d'uns instruments de corda que semblava que anaven a donar-me vida nova; després, unes veus melodioses han tingut la virtut de donar-me la sensació que tenia cor i que em palpitava amb força. (Has de saber que, quan era pedra, no podia moure'm, ni parlar, però podia veure i escoltar) A continuació he escoltat unes postisses de sons agradables i ritme perfecte i no he pogut resistir la temptació de mirar; uns dansaires ballaven com a àngels, amb una sincronia de moviments admirable. M'ha vingut a la memòria el record dels mercaders de Pedreguer cantant i ballant a la plaça del meu Montecatini, del vertader Montecatini. He sentit que la sang circulava de nou per les meues venes, que podia moure'm: tornava a la vida! El sentiment que aquests músics i dansaires donen a la seua actuació ha estat tan sublime que m'ha tornat a la vida. Perquè el secret, amic meu, no és ballar i cantar bé o mal, el secret està en el fet de cantar i ballar amb sentiment. No es tracta de cantar amb les cordes vocals, de tocar les cordes de les guitarres o bandúrries amb els dits, o ballar movent les cames i els braços, sinó de tocar, cantar i ballar amb l'ànima; i l'absència d'aquesta qualitat, la falta de sentiments, la falta d'ànima és el que caracteritza els vulgars i habituals visitants que he vist passar per aquí durant tants i tants anys. Per això he sabut que vosaltres ereu els descendents d'aquells mercaders que em van embaladir de tal manera que vaig perdre el sentit del temps i em vaig convertir en pedra. Per això he sabut d'on ereu. Ara, gràcies a vosaltres, he tornat a la vida i gaudiré de nou, cada nit de lluna plena de la saborosa sang humana, perquè has de saber que els vampirs sols ens alimentem de sang humana les nits de lluna plena i sols ens perjudica la llum de l'endemà, els altres dies i  nits semblem persones normals, però amb un poder i també amb una sensibilitat negades a les persones corrents. Però vosaltres, i els del vostre poble i la vostra comarca, podeu tornar a Montecatini sempre que vullgueu, no estareu en perill, perquè sempre us respectaré i mai no xuclaré la vostra sang, en pagament al vostre sentiment artístic i la vostra sensibilitat”
         Així va acabar el relat d'aquell personatge tan estrany. Em vaig llevar de l'hamaca. La meua gossa, no se perquè, va començar a lladrar planyívolament; no se si em creureu si us dic que no vaig poder dormir-me fins a les sis del matí, quan per damunt  del Montgó i dels seus voltants començava a veure's una tènue i càlida claroreta.
         Han passat els mesos,  i les nits de lluna plena, a mitja nit, em desperte com desmaiat i gelat de fred, amb una ansietat la causa de la qual no puc endevinar. Si em mire a l'espill quasi no em veig de tan pàl·lid que estic. Sent com unes ganes irresistibles de sortir volant per la finestra; i no torne a dormir-me fins a les sis del matí; he provat de pendre til·la i altres tranquil·litzants; també he fet exercicis de ioga i he pres somnífers. Res no soluciona el meu problema de les nits de pleniluni. Sí, és clar que he anat al metge; m'han passat d'uns metges a altres: de metges de família a neuròlegs, de psiquiatres a  especialistes en medecina oriental... què sé jo! Finalment m'han receptat una cosa ben estranya: una dosi de transfusió de sang les nits de lluna plena, abans d'anar a dormir. Diuen que  estic anèmic i que la transfusió és una mena de vacuna contra no sé què.
         Crec que algun dia, potser ben aviat, cercant la solució, tornaré a Montecatini...
                                                                 Trepig-Pedreguer, estiu del 2009


AGRAÏMENT:
         Un dia, fa molts anys, vaig presenciar l'actuació del grup de danses Alimara. Em va entusiasmar. I vaig tindre un somni. Un somni d'aquests que es tenen amb els ulls oberts. Segons aquell somni, els balladors de la Dansà de Pedreguer, un grup de gent no organitzat com a colla i que feia actuacions esporàdiques, amb una única dansa, s'organitzaven en un grup permanent i, un dia, arribaven a ballar de manera similar al grup que jo havia vist.
         No entraré en detalls respecte a si el Grup de Danses de Pedreguer actua tan artísticament com el Grup Alimara, o més o menys. No es tracta d'això. El que vull dir és que el meu somni s'ha fet realitat amb escreix, amb molt més escreix del que jo podia somniar. I això és el que vull agrair a totes les persones que formen part del grup o que, en algun temps, n'han format part: dansaires, cantants, músics... a totes i tots, als d'ara i als d'abans, moltes gràcies.